Durant els anys noranta del segle xx els currículums europeus i llatinoamericans van insistir en la idea que l'objectiu essencial de l'educació lingüística és l'aprenentatge escolar de competències comunicatives (l'aprenentatge d'un saber fer coses amb les paraules) i no tan sols l'adquisició --sovint efímera-- d'un cert saber gramatical sobre la llengua (l'aprenentatge d'un saber coses sobre les paraules). Per això, els currículums lingüístics de llavors convidaven el professorat a transitar d'un enfocament formal de l'ensenyament del llenguatge, orientat a transmetre un cert coneixement gramatical de la llengua i la història de la literatura consagrada per la tradició acadèmica, a un enfocament comunicatiu de l'educació lingüística orientat a contribuir, en la mesura del que era possible, a l'aprenentatge de les habilitats comunicatives de les persones (parlar, escoltar, llegir, entendre el que s'escolta, el qu