La de Mark Fisher és probablement una de les mirades més lúcides, àcides i descarnades sobre la pèrdua d imaginació política i el tancament d horitzons de canvi real al nostre món. Sense cap condescendència, Realisme capitalista aborda i aprofundeix en la impotència que regna no només en la cultura oficial sinó també en les resistències que se li oposen. Fisher arriba a considerar les grans protestes massives com «escenificacions» que feien l efecte que «el moviment anticapitalista consistia a llançar una sèrie de demandes histèriques que no esperava que es complissin».
A través d una fina i penetrant anàlisi de la producció cultural de les últimes dècades, però també dels canvis socials i les polítiques institucionals, Realisme capitalista desentrella allò que anomena «estalinisme de mercat», entès com una lògica social i política on els símbols i les representacions són més importants que la realitat mateixa, i que seria una característica central del «realisme capitalista».
Així, Fisher descriu la teranyina de contrasentits que habitem. La multiplicació burocràtica d un capitalisme que ideològicament presumeix de desburocratitzador; el classisme arrelat a les mètriques del suposat igualitarisme meritocràtic; el deteriorament del sistema educatiu a través d uns mecanismes d excel lència que «dediquen més esforços a assegurar la bona imatge del servei que a millorar-lo»; o la multiplicació dels trastorns psiquiàtrics i afectius com el producte d una societat suposadament centrada en el benestar individual.
A partir d aquesta crítica, Fisher planteja la necessitat de recuperar la capacitat de construir horitzons de canvi real amb una relació amb la realitat basada en estratègies de no-adaptabilitat a les lògiques que regeixen l escenari tancat del capitalisme. La construcció d un anticapitalisme que no sigui una mera reacció, sinó un rival d aquesta societat de producció de malestar.